Avui posàvem rumb a l’Hospitalet, tot i que a la tornada hem tingut un record a les terres del Maresme. Per primer cop en tot l’any jugava l’equip de gala, avui havia de ser el dia. Necessitats d’una victòria per continuar amb l’anual lluita contra el descens, ens enfrontàvem al Jake, un equip molt compacte amb experiència. El matx es presentava complicat, com sempre. El nostre rival ja havia aconseguit 4 punts a la Lliga, el doble que nosaltres.

No sé si va ser més difícil trobar el local de joc o aparcar, però sens dubte aquest ja va ser el primer miracle del dia. Quan vam arribar els rellotges ja corrien en contra nostre. Cantem les alineacions; l’equip local porta un equip molt superior al nostre respecte a l’Elo, com era d’esperar. Comencen les partides.

Quan no portàvem ni una hora de joc, ja teníem la primera sorpresa del dia. L’Aleix ja havia guanyat! I mira que aquest any li havia costat guanyar la seva primera partida, però avui era el dia! Més tard li vaig preguntar com és que havia guanyat tan de pressa. Ell n’estava molt convençut, la seva obertura amb blanques mai fallava. La primera victòria va significar una injecció de confiança per la resta de l’equip, tot era possible. 0-1

El següent en acabar va ser el Presi. Se’l veia cansat, i és que organitzar la cloenda dels escolars no és feina fàcil. Un descuit en el mig-joc li va fer perdre la partida, tot i que ell diu que tenia una bona posició (una que juga “l’Antón”). Al seu costat, Conrad, qui està en un estat de forma molt dolç (igualet que el Messi), tenia una posició guanyada. Mitja hora després va materialitzar aquest avantatge i va guanyar la seva partida. Per contra, el nostre “pichichi” Jordi Sarrate tenia una posició complicada. Havia començat una mica inferior, però estava trobant totes les defenses possibles. Finalment, i amb poc temps, acaba perdent. Ànims Jordi!! 2-2

Guzmán, qui portava tota la partida amb un peó de menys, i un rei donant voltes, perdia la seva partida. Després va explicar-me que no s’havia trobat còmode en tota la partida. Guzmán, hem de practicar més entre setmana!! (Ell m’ha entès). 3-2

Faltaven les partides de Carlos, Sergi, Nèstor, J.Miguel i Toni. Qui tenia una millor posició era el nostre nou fitxatge José Miguel (un asturià més a la família). Se li estava resistint la primera victòria en el seu primer any, però avui havia de ser el dia. Tenia un final molt sa, i acabava de guanyar un peó. El Manolo em deia, avui és com el dia de Tordera, avui guanyarem! I no s’equivocava, però avui l’heroi no seria en Manolo, sinó que havia vingut des d’Astúries. José Miguel semblava que tenia el final sota control, però jo sé que per dins estava ansiós per guanyar. Finalment aconsegueix la victòria! Felicitats José Miguel!! Aquesta serà la primera de moltes victòries! 3-3 i això ja s’assembla al Manolazo de Tordera.

Al costat de José Miguel, jugava un servidor. En una partida on no s’havia canviat cap peça fins passades 3 hores, estava esgotat mentalment. Sabia que si volia que l’equip guanyés, havia de treure unes taules d’una posició molt complicada. Finalment aconseguia el meu objectiu. D’aquella partida no se’n podria treure res més. L’Aleix, que havia analitzat totes les partides, em diu que anem bé, que podem guanyar. En Carlos firma taules. Potser no està sent el seu millor any pel que fa als resultats, però dóna una confiança a l’equip enorme. Segons m’ha explicat, s’havia deixat una qualitat, però després s’ha convertit en una “entrega per compensació”. La lluita i el sacrifici per l’equip d’en Carlos és inqüestionable. 4-4.

I arribem al moment fatídic. En Sergi té un final amb peó de més. En Toni un final de taules mortes, on el seu rival intenta treure petroli d’on no hi ha res. Tothom mirant la partida del Sergi. Aquest any no havia guanyat cap partida encara, però avui era el dia idoni per encetar la llauna. Aquell sentiment que vam viure a Tordera es repetia. Tothom estava nerviós menys en Sergi, que amb molta tranquil·litat acaba guanyant la partida. Felicitats Sergi, avui si!! Com es nota que portes l’ADN del Montmeló.

Quedava la partida del Toni, qui està fent una temporada genial. Segons m’ha explicat portava tota la partida fastiguejant els plans del seu rival, i tenia un final de taules mortes. Finalment signa les taules i l’alegria dels jugadors visitants és indescriptible. Després de patir i lluitar havíem guanyat!! Aquestes victòries són les que més il·lusió fan, em comentava un jugador.

Tornàvem a casa eufòrics. No sabíem si havíem jugat contra el Jake o contra el Tordera, però la sensació que vam tenir tots en pujar al cotxe era la mateixa. Victòries com les d’avui fan d’aquest club una família.