Sacrifici, lluita i unió, els nostres nois/es de l’equip sub-16 van portar aquests valors, que sempre acompanyen als equips del Montmeló, fins a les últimes conseqüències. Fins a la darrera partida van lluitar per guanyar el campionat.
Tothom ho pensava, però ningú ho volia dir. Sabíem que quan es tracta de competir, el Sergi, el Jordi, la Diana i la Natàlia, ho fan, i molt bé. No érem els favorits, però tan els pares com els delegats i els jugadors, eren conscients de que aquest equip tenia opcions de fer grans coses; i no ens van defraudar.
A la Pineda es van viure tres dies molt intensos. Amb alegries, amb nervis, i amb il·lusió. A cada ronda que passava, ens aferràvem amb més forces al desig de guanyar la competició. Fins a arribar a l’última partida. Empatats en primera posició. Amb el resultat d’1,5 a 1,5, quedava la partida que ho decidiria tot. Aquest cop els nervis ens van jugar una mala passada, i vam perdre la partida. Perdem el matx i baixem a la quarta posició. Un silenci sepulcral i rostres d’impotència acompanyen als nostres jugadors.
Ho han fet el millor que han pogut, i més. Però de vegades s’ha de conviure amb la derrota. I és llavors quan te n’adones que hi ha una cosa més important que qualsevol victòria, i és que aquest equip és un tresor. Un equip format per uns pares i germans que són el motor d’aquest vaixell i fan que mai s’enfonsi; uns jugadors amb un esperit de lluita i sacrifici titànics; i uns capitans que porten el rumb d’aquest vaixell, i que es fan seves les victòries, però encara més les derrotes. I ara, a seguir remant!
